Ressenya dels concerts

Auditori de Barcelona

I va arribar el dia del concert. En el mateix escenari on, amb prou feines feia un any, havia començat tot. Després de gairebé cinc mesos d'un treball il·lusionant i compromès, de lectura atenta, compàs per compàs, de les dues obres que formaven el nostre repertori, prou complex per a un conjunt coral amateur i tan divers com el nostre. El Magnificat, de John Rutter, obra prou coneguda i enregistrada, suposava un gran repte per al nostre grup de cantaires i, encara més el Gloria, d'Albert Guinovart que hi afegia una dificultat: el fet que l'autor l'anava creant pensant en les característiques del nostre cor i a mesura que passaven els dies, de manera que cada nou lliurament comportava el descobriment de la bellesa de l'obra i, alhora, les seves dificultats. De fet, no vam tenir la percepció global del Gloria fins al mateix dia del concert.

Havien estat cinc mesos de treball compartit per cada cantaire, per cada corda, per tot el grup i les persones que el dirigien. Petites satisfaccions, molts moments de dubtes i, fins i tot, de frustració. Aquells compassos que es resistien en les entrades, en el ritme, en l'afinació i en el caràcter. En diverses ocasions vam sortir de la sala d'assaig decebuts, decebudes. Però els ànims reviscolaven amb promptitud i una vegada i una altra hi tornàvem, amb la convicció que quan arribés el dia del concert hauríem superat les dificultats. De maneres diferents, l'Elisenda Carrasco i en Pere Lluís Biosca ens encoratjaven en l'esforç diari que ens portaria a assolir l'objectiu de cantar, cantar bé i gaudir del nostre cant.

I va arribar el dia assenyalat als nostres calendaris com una data excepcional. L'esperàvem amb aquell neguit amb què un infant espera l'arribada del Reis. Amb una barreja d'il·lusió i de temença. Més enllà del mateix cant, cada un, cada una de nosaltres temia, fins i tot, les coses més absurdes: si ens agafaria un atac de tos, si ensopegaríem en entrar a l'escenari, si faríem una entrada fora de temps... No va passar res d'això. Almenys, res que es pogués veure o sentir. I vam cantar. I vam gaudir. Molt. Per a mi el moment més impressionant va ser quan, ja ocupant els nostres llocs a l'escenari, es van apagar els llums de la sala. Ara. Ara és el moment. L'Elisenda, amb el seu somriure que encomana seguretat i confiança, en disposició de dirigir els primers acords de l'orquestra. I, de seguida, la nostra entrada. El cor cantava i allò ja no tenia aturada. I, a la segona part, el mateix amb el Pere Lluís fins al darrer Amen.

I tot va ser com un sospir. La imatge més intensa que conservo es va produir fora ja de l'escenari, un cop acabat el concert. Vagarejàvem al voltant uns dels altres, ens miràvem i ens preguntàvem si havia anat bé, convençuts que sí que havia anat bé, però amb la necessitat que un altre ho confirmés. I ens adreçàvem als mestres, a l'Elisenda, al Pere Lluís i, fins i tot, a l'Albert Guinovart, preguntant-los el mateix. Crec, perquè així ho vaig sentir jo, que més enllà que donessin el vis-i-plau al nostre cant, el que desitjàvem per sobre de tot era veure'ls contents, satisfets, compensats per tants dies de treball i pels moments difícils que havíem compartit. 

Vaig pensar, i encara ho penso, que en aquells moments cantaven els nostres ulls.

Auditori de Girona

Una estrena és una estrena. I la nostra estrena havia tingut lloc el dia anterior. Però ara se'ns donava una altra oportunitat. Fins i tot, per millorar alguns detalls que no ens havien deixat satisfets al primer concert, com per exemple, acabar les frases o els períodes musicals amb el Pere Lluís i no abans o després. Aquesta era una assignatura aprovada amb la nota justa. Però, sobretot, a l'Auditori de Girona teníem la possibilitat de retenir un cop més, tota l'emoció, tot el plaer de cantar aquelles dues obres que ja eren ben nostres.

L'escenari era un altre, més petit, menys conegut, però molt agradable. I es tractava de cantar el que havíem cantat poques hores abans. Però l'actitud general no era la de prova superada, sinó que es repetien les mateixes sensacions de neguit, la preocupació per caure o per entrar a deshora i el desig de fer-ho tan bé o millor. En aquesta ocasió, potser per l'acústica diferent de la sala, vaig ser més conscient, o vaig gaudir més, de les altres veus del cor, de l'orquestra i, especialment, de la solista, la Marta Mathéu, una gran professional, amb una veu preciosa que en alguns passatges de les obres dialogava amb les nostres veus i, fins i tot, s'hi confonia.

Però també aquest concert es va acabar. I la sensació, que en aquell moment no vam gosar exterioritzar, era que s'havia acabat de totes totes. Els cinc mesos de treball, d'il·lusió, de dificultats i de superació quedaven allà, amb els darrers aplaudiments del públic. Tots i totes som conscients, però, que el que hem viscut ja forma part de nosaltres, de cada un de nosaltres, i del conjunt del cor. Un cor que canta i cantarà. Que continuarà gaudint d'aquesta meravella que és interpretar la música que han escrit grans mestres per al més gran dels instruments: la veu humana. La nostra veu. Les nostres veus. I al final de cada concert els ulls de tots nosaltres guspirejaran de nou cercant els nostres mestres i agraint-los el seu acompanyament.

 

Maria Lluïsa Cunillera